Hi ha viatges a cultures llunyanes on tradicions centenars encara perduren, a on vas a buscar l’essència d’un poble i de la seva gent. A on al llindar de la recerca antropològica, et deixes meravellar per allò que et sembla senzillament brutal i commovedor. Podria semblar que parlem d’algun poble o cultura extingida, en algun lloc terriblement exòtic, amb persones de pell enfosquida i amb un parlar mai sentit. Cal marxar lluny per sorprendre’ns? Si ja sabem que amb els vols varats que oferten les linies aèrees avui dia s’arriba a qualsevol lloc en questió de poques hores. Però em refereixo a una altra cosa, ja m’entens.
CATALUNYA és un país petit. No té cap reina del pop, ni cap corredor de la Fórmula 1 campió del món, ni tan sols té alguna recepta de cuina universal… Però té una cultura centenària que encara és capaç de sorprendre i fins i tot d’emocionar, això sí; des de les altures!
Les places majors catalanes són testimonis de tot això que estem parlant. Durant la setmana reposen tranqui-les davant els ajuntaments, sense gaire feina, veient el temps passar. Però algunes d’elles en arribar dissabte s’engalanen, es vesteixen de festa i allotgen una de les més boniques i espectaculars tradicions catalanes: Els Castellers! Valls, Vilafranca, Tarragona, Reus, Terrassa… Aquestes són algunes de les grans “places” castelleres del principat. Però la bellesa de l’espectacle ha portat a molts barris i pobles a tenir la seva colla castellera, oferint d’aquesta manera un calendari on pràcticament cada cap de setmana es pot gaudir d’alguna diada castellera arreu del país.
La tradició és tota una cerimònia, casi un ritual. Les colles entren a plaça una per una i ocupant el seu espai. Per torns aniran aixecant els castells, i quan l’estructura comenci a agafar forma i cos les gralles entonaran el toc de castells senyal inequívoc de que el castell ja no es pot aturar fins que l’enxaneta, ràpidament, aixequi la mà en senyal de coronació. Llavors, només quedarà descarregar-lo.
És un espectacle fascinant, les diferents colles repartides per una plaça normalment a punt de rebentar de tanta i tanta gent que s’hi arriba a congregar, tenyeixen de color la multitud que els observa sovint amb cara de incredulitat com van enlairant aquestes torres humanes fins a 8 i 9 pisos, utilitzant només cames i peus i una tradicional faixa negra a mode d’escala de mà per aquells que per amor o inconsciència s’enfilen des del terra de la plaça fins quasi bé a tocar el cel.
Text: http://www.viatjar.cat/imatges-del-mon/de-la-placa-a-tocar-el-cel.html
Imatge: Sant Felix 2009