Hi havia una vegada en un
Poblet petitó enclotat en una vall i travessat per un riu un noi alegre com un
pèsol i rialler com un picarol. Que com que era molt tossut i sempre anava amb una bona colla tots l'anomenaven: Cap de Colla.
Una tarda
fresqueta de tardor, quan les primeres fulles començaven a desfilar, se li va posar una ceba al cap. I va pensar, si a Súria som capaços de fer més i més gran aquest runam salí que aviat taparà el sol, jo faré un castell tan alt tan alt, que li donaré una
empenteta a l'astre rei perquè sempre pugui brillar al meu poble.
Tossut com era, no va parar de buscar gent per tots els racons de la contrada, de parlar amb persones tan que coneixia com que volia conèixer i d'explicar el seu projecte animal tan els més savis com als que no ho eren tant.
Els primers dies, foren els més durs, la majoria de persones li digueren que no arribaria mai a tocar el sol, que això que volia fer ja ho havien intentat abans i que mai ho havien aconseguit. Però ell pesat i caparrut amb la seva idea, anava seguint el seu camí, i com més negatives eren les paraules que sentia més empeny hi posava en el seu projecte.
Després de treballar i treballar, anaren passant les hores els dies i els mesos, i poc a poc més antics amics i nous companys l'anaren fent costat, tan i tan que finalment un tretze de juliol decidiren tirar la idea d'aquell tossut i tota la seva colla endavant.
Al principi hi havia nervis, també una mica de tensió, però ell amb la seva idea, que sempre pogués brillar el sol en el seu estimat poble, es mostrava serè i denotava
confiança a la colla. Tanta que
després d'algun trontolleig i alguna mala passada inesperada es va
aconseguir donar una
empenteta al sol.
D'aquesta manera i per
agraïr tot l'esforç realitzat, la gent d'aquell
poblet petitó enclotat en una vall i travessat per un riu realitzaren una gran festa per celebrar que sempre més brillaria el sol i també perquè el nostre cap de Colla ja és tot un
homenet i ja ha fet un quart de segle.
FELICITATS ROGER !!!
De part de la junta, la colla, però sobretot dels més petits que t'estimen gairebé tan com tu te'ls estimes a ells.
